Tanquem els Centres d’Internament!

Imagine

A) Imagina que un día decideixes, amb uns colegues, entrar a casa dels teus veïns per la força. Li caleu foc al rebedor, mateu a alguns fills, esclavitzeu a la resta d’habitants de la casa, esperoneu la violència domèstica i us dediqueu a vendre els bens de la família, a emborsar-vos els seus sous, etc. Com que la família amfitriona alterna l’agonía amb la protesta, truques a més colegues per a “acabar la feina”, encara que no tens cap intenció de marxar.

B) Imagina que els rebuts de la llum són tan alts que t’has hagut de rehipotecar per a pagar-los, has posat a treballar els teus fills en edat escolar, menjar poc, etc. Un dia, descobreixes que un veí t’havia punxat el cable eléctric i ha muntat una important indústria automovilística a l’àtic a costa teva. Segur de que la burocràcia farà impossible que et torni els diners, rondines, despunxes el cable i recomences la teva vida.

Digueu-me obrer il·letrat, però jo anomenaria barbàrica la meva actitud el cas A i raonable —per ser prudent; probablement hauria pujat i hauria trencat les cames al veí dels nassos— en el cas B. Será perquè no vaig tenir paciència per acabar una carrera que no me’n adono que en el cas A tan sols hauria comés un Error, i en el cas B hauria entrat en una deriva autoritària i autòcrata, cegat per la perspectiva de l’energia barata i abundant. Sort de la llibertat d’expressió, les facultats de periodisme i els mitjans de comunicació d’aquest país, que sanejen el sentit comú de la Massa Consumidora Autóctona:

Bush agrava su error , editorial de El Pais.

Chávez: recta final, editorial de El Pais.

Populismo en Latinoamérica, article de La Vanguardia.

La llibertat d’expressió és aixó, per als qui detenten aquest privilegi (per a la majoria se’ns reserva un dret més modest, però més “cool”, la interactivitat): Una fina pluja incoherent i contínua de subarguments, imatges comunes, fantasmes refregits, estimulants de la por i la bilis i fals moralisme, posada al servei d’obscures agendes i voraços afanys de lucre.

License to kill

Resulta que el cargador de la pistola de Corominas, asesino a sueldo de los Tous, había desaparecido del bolsillo de su americana, tras disparar a bocajarro en la cabeza— y matar, bien sûr—, a un supuesto desvalijador de chalets. Al final ha sido entregado por la família y sorpresa: quedaba una bala tipo Dum Dum.

Por lo que he leído, estas balas —fabricadas originalmente por el Imperio Británico en el arsenal indio de Dum Dum, en la decáda de 1890— tienen o bien incisiones en sus lados, o bien la punta hueca de modo que al impactar, el núcleo de plomo se expande, provocando una herida interna considerable. Estas balas están prohibidas desde la Convención de la Haya de 1897, por ser particularmente inhumanas.

La notícia me asaltó desde un breve de El País, y desde luego, no ha resucitado el “debate social” que llevó a muchos a defender la ejecución in situ de albanokosovares. Hay que ver lo que se parecen estos “debates” a los bombardeos. Porqué le llamarán Debate cuando quieren decir Raid Propagandístico? Porqué Polémica en vez de Agitación Ultra?

Escoltant: Selecter - James Bond

La carta pòstuma de Pinochet

No vaig tenir l’estòmac per a llegir, ni tan sols sentir a parlar, de la carta pòstuma de Pinochet. Tanmateix, a través d’un comentari en el blog d’en Bernat, vaig caure en un editorial del Wall Street Journal, del que us traduïré uns extractes, per a que veieu la cara d’aquells que ens dominen.

(…)

Va pendre el poder en un Cop d’Estat el 1973, però en definitiva va crear un entorn on les institucions democràtiques prevaldríen. És responsable de les morts i les tortures ocorregudes sota la seva mirada, però si Allende hagués aconseguit convertir Xile en una Cuba, molt més podríen haver mort.

(…)

El feudalisme era un sistema d’opressió contrari a tota raó, però en definitiva contenia les bases per a la revolució burgesa. Ergo, el feudalisme no és dolent. (I ni tan sols entro a comentar que realment Pinochet va suspendre la democràcia a Xile fins avui en dia, on l’Exèrcit té segrestades les possibilitats profundes de reforma) La segona part del paràgraf cal considerar-la una amenaça de mort.

Al final de la seva vida va es va saber que hauria acumulat milions en comptes personals. Però també va donar suport a les reformes de lliure mercat que han fet a Xile pròsper i l’enveja dels seus veïns.

(…)

Molt interessant de veure amb quina condescendència es contempla la corrupció des d’un mitjà tan preeminent com el WSJ. En realitat, la corrupció no és cap obstacle per a l’economía i l’estat capitalista, li és necessàriament cosubstancial. Com, d’altra manera, es podríen haver robat al poble de Xile els recursos naturals del seu territori, si no fos per la corrupció del seu Paràsit Major? Qui realment pateix la corrupció és el treballador, que veu els seus recursos decimats a canvi de no res.
Al respecte de les reformes econòmiques que “van fer a Xile pròsper”, recomano aquest article.

El Pamflet del WSJ es dedica, per a més ignomínia en un article sobre Pinochet, a insultar la persona d’Allende i l’Obra del seu govern, amb frases com ara,

Contràriament a la mitología, Allende mai va ser una figura popular a Xile.

(…)

El Març, va intentar [Allende] accelerar encara més l’assalt ilegal de l’estat contra la propietat privada per mitjà de les expropiacions.

(…)

Però en definitiva, el paràgraf més significatiu per a un català o catalana serà aquest, on el Wall Street journal, citat sovint a la “Revista de Prensa” de El País, definitivament es treu la màscara:

Que ningú dubti que, per als pobles de moltes nacions, la Guerra Freda va ser una època fosca. Com l’Espanya de Franco, Pinochet va ser un autoritari que resistí als Comunistes i creà els fonaments del que esdevindria una transició democràtica.

(…)

Reconec que em bull la sang en llegir això, encara ara. Em planteja automàticament la fantasía del magnicidi i el conseqüent càrrec de consciència per abandonar-me a l’irracional. Ara bé, filant prim i descartant la violència inmediata, hem de reconèixer que el diàleg —entés com a esperança de modificar la actitud d’algú per mitjà de la paraula— amb aquests nazis mercantilistes és impossible: arribaria un punt en que et dispararien per defensar el seu dret a enriquir-se a costa del que sigui.

Una cançó: Fermín Muguruza eta Dut - Pentsamendu Bakarra

Desinhibición

Al respecto de la invasión de Irak oí a un vecino del Raval sacar esto de su boca: “Yo no quiero que maten a los moros de allá, yo quiero que maten a los de aquí“. Era de mañana y el Estadista en cuestión llevaba un par de barretxas, lo que desinhibió el sentimiento genocida que sin duda atraviesa una parte importante de nuestra sociedad. Las reacciones sobre el Caso Tous vuelven a destapar esta olla exprés, aunque de forma un poco más articulada, entroncándose artificiosamente con el debate anglosajón sobre el “derecho” no ya a llevar armas, sino a disparar a matar contra el que atente contra tu propiedad.

La sociedad, como placas tectónicas, está flotando en el magma violento de la acumulación capitalista, en continuo cambio hacia una depredación más efectiva. Esta violencia influye en la corteza, modificando todos sus accidentes, desde el urbanismo hasta las relaciones de pareja, desde la política hasta el ocio. El racismo popular es una expresión más; un coletazo de la opresión económica que se ceba siempre en los más pobres y cuyos ejecutores son los obreros de los países imperialistas, llevados a defender los intereses de sus patrones por medio del chantaje y las mentiras ((El chantaje: Estamos amenazados de perder lo que tenemos, pequeñas propiedades, servicios básicos, acceso al ocio, si aceptamos al recién llegado como persona igual. Debemos por tanto, tratarlo como ciudadano sin derechos y como trabajador de segunda, cuando no esclavo. Las mentiras: cientos de ellas. Lo importante no es que sean muy gordas, sino que sean muchas. Los automatismos “albanokosovar-violento”, “rumanos-mafia organizada”, etc..)). Lo que me resulta alarmante es la violencia con la que se expresa este racismo. Es un síntoma de que el magma es particularmente violento, y sobretodo, por seguir con la analogía geológica, de que no hay chimeneas de escape alternativas.

Lo atractivo del racismo, como discurso, es que es fuerte y sonoro. Es incapaz de expresar la naturaleza del problema —la enmascara mucho más, en realidad—, pero está a la altura de su violencia, de alguna forma la canaliza. Si el racismo abunda tanto es porque es una de las pocas vías de canalizar la violencia permitidas. Permitido, desde luego, ya que el Estado da ejemplo con una legislación de excepción, ya que los medios corroboran constantemente el binomio Extranjero-Mal, permitido por la sociedad en la que hacer afirmaciones o chistes racistas es habitual y oponerse a ellas es muestra de falta de sentido del humor, o indicio de ser “un pijo”. Permitidas, en definitiva, por oposición a las otras vías, las que naturalmente aliviarían la violencia que el trabajador soporta, que están prohibidas o exiliadas del espacio público (véase Anarquismo, Comunismo, Okupas, Sindicalismo No Pactista, etc.), gracias a esa cosa maravillosa llamada “lo políticamente correcto”.

___

Me sumo a la práctica de recomendar cosas al final de los posts.

Escuchando: Pearl Jam & Cypress Hill - Real Thing.
Leyendo: Lenin, El estado y la Revolución.
Una película: Ikiru (Vivir), Akira kurosawa.
___

La mera esperanza

(…)

Hasta allí me siguió, como una sombra,
el rostro del que ya no se veía,
y en el oído me susurro la muerte
que ya aparecería.
Allí yo tuve un odio, una vergüenza:
niños mendigos de la madrugada,
y el deseo de cambiar cada cuerda
por un saco de balas.

Eso no está muerto,
no me lo mataron
ni con la distancia
ni con el vil soldado.

Silvio Rodríguez, Santiago de Chile

(…)¿de qué sirve decir la verdad sobre el fascismo que se condena si no se dice nada contra el capitalismo que lo origina? Una verdad de este género no reporta ninguna utilidad práctica.(…)

Bertolt Brecht, Cinco dificultades para escribir la verdad

Último discurso de Salvador Allende, Radio Magallanes en MP3

10 de Diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos, Pinochet muere. Ha muerto demasiado pronto, puesto que ya no podrá pagar por sus crímenes, y 91 años demasiado tarde. No podrá el pueblo de Chile ni los otros pueblos de la tierra ver devuelto lo que este fascista les robó: La posibilidad de decidir radicalmente sobre el propio destino y seguir viviendo.

La mera esperanza, la que ni siquiera es pan ni trabajo ni paz aún, sólo el mañana que atesorábamos irreductible en nuestros pechos, fue arrancada por la élite que eligió a este monstruo y le mantuvo impune hasta su fin. Hoy muere el verdugo, pero no es un día alegre. Alegre será el día en que el Hombre y la Mujer puedan liberarse de una opresión sin temer otra peor. El dia en que el fascismo no sea ya una sombra planeando sobre cada cabeza, cada opinión, cada voto, sino sólo el recuerdo amargo de la vieja humanidad. Para las víctimas, los torturados, los caídos por la causa de los pueblos, sólo cabe un homenaje: el socialismo.

Fonts

Com acabo d’escriure, us llisto i comento les webs que llegeixo cada día. Faig servir Google Homepage per a llegir RSS —sindicació per titulars— i el navegador Firefox per a navegar per pestanyes. Reconec que em perdo coses guiant-me només pels titulars, però cal posar part d’un mateix per a destriar a primera vista el que ens interessa o no.

Finitud

Estic rellegint “El Estado y la revolución”, de Lenin —llibre del qual projecto fer algun comentari una mica més endavant—, i avui, revisant les fonts habituals ((Us les llistaré comentades en un altre post, perquè em sembla un exercici interessant que voldria s’extengués.)), em trobo amb això: 395 euros per habitant a l’any destinats a la despesa militar de l’Estat Espanyol. M’ha recordat l’amarg debat que va sorgir al blog de l’Andreu, i un spin-off particular que vam tenir al blog del Jordi, sobre l’arribada d’exilats econòmics d’altres països ((No vaig entrar al “debat”, ni ho faré ara, sobre si cal un estat d’excepció per als nouvinguts en funció del seu domini de la llengua: M’és particularment dolorós veure com es segresta la Cultura per a justificar el racisme, en concret l’escissió entre el deure de treballar i el dret a votar (ni tan sols l’il·lusió dels petits canvis está permesa per a les fugitives del mercat).)). Torno a rependre l’atac contra l’argument —per batejar-lo de forma concisa— de “garantía social”, veritable eina d’infiltració del racisme dins la majoria benpensant: se’ns diu que no podem acceptar l’arribada massiva d’inmigrants, perquè els recursos públics destinats als drets fonamentals (salut, educació, assistència social i comunitària, etc..) són finits.Anomenaría hipòcrita aquesta aserció, però a la llum de les dades que aporta el document de Justícia i Pau (la tercera part de les inversions totals de l’estat té caràcter militar), haig de calificar-la de diabòlica.

És patrimoni del sentit comú el fet que els recursos són finits. La força de treball, encara que tota ella s’orientés cap a la satisfacció de les necessitats humanes i no cap a l’acumulació, és finita, i el capital, vinculat en l’extrem a la força de treball i als recursos planetaris, també. Els recursos destinats a la guerra, a la repressió, a l’imperialisme, són finits igualment, però infinitament més generosos. L’argument pretén amagar una vegada més la cara veritable de l’estat, policial i militarista, adduint la finitud quasi-teòrica de recursos com a justificant de la seva incapacitat —i.e. incompetència essencial— per garantir els drets inalienables, alhora que oculta, per exemple, la col·laboració amb l’indústria armamentística, aliena a cualsevol consideració moral.
Reitero avui, doncs, que la lluita dels i les inmigrades és molt més que la lluita contra el racisme i la xenofòbia: és la vanguàrdia de la guerra contra l’apropiació pel mercat dels nostres drets fonamentals.

Beit Halia

Volia escriure algunes línies sobre l’escut humà de Beit Halia, però no he estat capaç. Estic massa impressionat encara. Tan sols vull dir que actes com aquest rescaten la veritat de mans dels seus segrestadors, els assassins de nens que ens volen fer creure que ja no queda humanitat amb que comulgar.

Tractava d’escriure un dels meus pèsims poemes, però us insto a aprofitar millor el temps llegint sencer el Poemari España, Aparta de mí este cáliz, de César Vallejo, escrit a España al començament de la guerra civil. La seva vigència és malauradament tètrica.

Per a prevenir el maleït spam, d’ara en endavant caldrá tenir un comentari aprovat per a poder fer comentaris en aquest blog. Ho lamento.