En el període 1996-2006, els beneficis empresarials de l’Estat espanyol van augmentar un 73% —més del doble que la mitjana de l’UE-15—, com a conseqüència del canvi de model de productiu a especulador i, sobretot, de les polítiques de reducció d’impostos, informa Vicenç Navarro. En el mateix lapse, la despesa laboral creixia només un 3,6% al regne borbònic, i un 18,2% a l’Europa dels 15. El resultat és l’empobriment de la classe mitja, ara accelerat per la seva exclusió de l’accés al crèdit. Dit d’una altra manera, bona part dels fills de la classe mitja són o serán classe treballadora pobra. Això s’accentuarà en els propers 5 o 10 anys, quan les polítiques de destrucció de l’ensenyament públic acabin amb la patètica recompensa que el petitburgès espera per la seva adhesió a l’estat de coses: poder enviar els seus fills a la universitat, reproduint així el seu estatus de classe.
Amb la desaparició d’aquest estrat social conservador, veritable dic de contenció dels conflictes reals, hauríem de veure una debilitació paulatina del seu discurs i els seus valors. Per això veiem com els mitjans de comunicació adreçats a aquesta classe (però no controlats per ella), redoblen els esforços per mantenir vius llegendes i fantasmes com que el treball dur i abnegat et garantirà l’inclusió social, que si l’aturat és un paràsit que viu a costa del contribuent, que els empresaris són l’únic motor de l’economia, i que el mer treballador té una tendència natural a ser un dropo i un pícar.
