Com que no tinc la tele conectada a l’antena, havia perdut de vista aquest personatge, per a millor salut de la meva tensió. Malauradament, ara escriu a La Vanguardia, edició digital, massa al meu abast com per ignorarla.
En aquest article, Rahola reprén la campanya contra els treballadors públics que ja funciona a tot l’estat, endegada per El Mundo i altres Think Tanks de la dreta extrema. La resta de contingut de l’article és palla pseudomoralista.
El seu argument es copsa a simple vista:
La grollera metonímia de ficar al mateix sac a mestres, metges i administratius per una banda i assessors polítics per una altra. La intenció és mutar la raonable indignació del lector per l’opacitat dels sous dels càrrecs de confiança cap a l’odi contra el treballador públic. S’assisteix per a tal fi dels vells prejudicis contra els funcionaris (vells i ara per ara, amb poca base, ja que hi ha pocs funcionaris que no siguin mileuristes, o no estiguin pressionats per la gestió empresarialitzant de centres educatius, de salut, empreses públiques, etc..).
Tanmateix hi ha, de fons, un artefacte ideològic que té un pes increíble a la premsa catalana. No es tracta dels grans arguments de la “ciència” econòmica (que si el mercat és un fet natural i neutre, que si el benefici acaba arribant a tots, etc..), insuficients a hores d’ara per mantenir el compromís de la gran massa amb el capitalisme que la margina. Es tracta d’un avortament ideologicomoral entorn a una idealització del petit o mitjà empresari. A El Periódico ja no es parla d’empresaris, sinò d’Emprenedors. Un mot convenientment tintat de valors positius, com ara la capacitat d’afrontar riscos, una certa paternalitat, o la profunda connotació demiúrgica, segons la qual és l’empresari el que crea béns a partir de la mera matèria. Aquesta figura prácticament virtual se’ns vol imposar costi el que costi, a pesar de què el seu correlat real no existeix o té un caràcter molt menys bondadòs.
El llibre, El nuevo espíritu del capitalismo, L. Boltanski, È. Chiapello, ed. Akal, de contingut tant fecund com dens, examina en la seva primera part totes les ideologíes justificadores del capitalisme per etapes i models filosòfics, repetint l’exercici que Weber va dur a terme a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Tot i ser d’una abstracció estratosfèrica, n’hi ha prou amb donar una ullada a articles com el que encapçala aquest post per a confirmar com se’ns intenta vendre fundamentacions moralistes a aquest sistema absurd de mena.
Continuaré comentant aquest llibre a mida que el vagi llegint.
25/ Juny/ 2009 a 4:21 pm
Molt bona reflexio. No deixa de ser interessant que els que critiquen el Big Government quasi sempre en son beneficiaris directes (professors d’universitats publiques o comentaris de televisions igualment publiques). Tambe es lamentable que no s’esforcin a rebatre una de les idees que justifica els “privilegis” als funcionaris: es un recurs de l’Estat per tal d’influir el mercat laboral de tots els treballadors, estimulant indirectament que els empresaris del sector privat millorin les condicions de les seves ofertes de treball. Gracies per compartir les teves lectures!
25/ Juny/ 2009 a 10:24 pm
He esborrat un comentari inapropiat. Valoro molt la crítica sempre que no comenci i acabi amb insults i tingui el menor valor intelectual.
En aquest blog no dono de menjar als trolls. Aneu a un psiquiatra.