Amb la desaparició d’aquest estrat social conservador, veritable dic de contenció dels conflictes reals, hauríem de veure una debilitació paulatina del seu discurs i els seus valors. Per això veiem com els mitjans de comunicació adreçats a aquesta classe (però no controlats per ella), redoblen els esforços per mantenir vius llegendes i fantasmes com que el treball dur i abnegat et garantirà l’inclusió social, que si l’aturat és un paràsit que viu a costa del contribuent, que els empresaris són l’únic motor de l’economia, i que el mer treballador té una tendència natural a ser un dropo i un pícar.

“Sin esta presión social, el escenario más probable es bastante sombrío: una regresión social gestionada de forma autoritaria por las clases dominantes, con formas de repliegue nacional o regional, en un clima de guerra económica generalizada y de dislocación social. Esta visión pesimista corresponde a una apreciación realista de la profundidad de la crisis y de la violencia que las clases dominantes están preparadas a ejercer para mantener el orden establecido y sus privilegios. La dictadura de la economía sobre las aspiraciones sociales va, por lo tanto, a volverse todavía más brutal.”

Rebelión, “La dictadura de la economía se volverá más brutal“. Entrevista a Michel Husson

“En términos de marketing, el cliente apasionado y leal es el mejor cliente, el fanático de fútbol lo es.”

Rebelion. Fútbol y globalización.

[...] individuellement on n’arrive à rien, il faut transformer la révolte individuelle, la haine personnelle de l’ouvrier en une révolte collective, en une haine de classe.

Individualment no s’arriba a res. Cal transformar la revolta individual, l’odi personal de l’obrer en una revolta colectiva, en un odi de classe.

Coup pour coup! Suplement de La Cause du Peuple nº 20, òrgan d’expressió de GAUCHE PROLETARIENNE.

I. El dret a viure en l’esquizofrènia

L’altre dia, un company de feina feia la següent broma, mentre empentava amb els peus una caixa d’impresos: “llevamos la prensa por el suelo, como en Venezuela”.

Uns perquè no donen més de sí, altres per interès, el cas és que la imatge del món que els mitjans privats ens donen ens aboca a l’esquizofrènia galopant, amb la realitat per una banda i el relat de la mateixa per una altra ben diferent . Examinem l’article que encapçala aquest post, detenint-nos a desmuntar un dels cartuixos que gasta la premsa espanyola contra la sobirania veneçolana:

El règim de torsió permanent de les llibertats fonamentals auspiciat pel president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha cobert una altra etapa..

Si hi ha hagut o no un debat intern en les organitzacions de mestres, si la nova llei d’Educació respon o no a demandes populars, és cosa que no hem de conèixer a les planes de la premsa espanyola. En el lapse d’un oceà, tot el que ocorre a Veneçuela és per mediació o voluntat del mateix Chávez. Això s’explica pel tercer principi elemental de la propaganda de guerra (llibre d’Anne Morelli que recomano entusiásticament): L’enemic té el rostre del dimoni (l’horrible de torn). ¿Apropar la realitat al lector, exposant punt per punt la nova llei, de forma contrastada amb els problemes que intenta regular? No pas! Cal mantenir la fúria del consumidor de notícies cap a l’enemic, alhora que es desterra la possibilitat d’anàlisi racional —base de l’enteniment entre els pobles—, enfocant tot l’odi contra una sola persona.

II. Llacunes selectives

[...] el front més actiu de suport al president Chávez és incapaç de demostrar que accepta una regla elemental de la democràcia: el dret dels discrepants a opinar sense traves. [...]

Segons diu l’article, uns periodistes que repartien fulls volants contra la nova llei van ser agredits per partidaris de Chávez. Per estar a una manifestació contra la imposició salvatge del Pla Bolònia, algunes dotzenes de persones vam acabar a urgències per la cortesia de les porres autonòmiques. Aleshores no es va parlar del “dret dels discrepants a opinar sense traves”. Qui ha escrit l’article apel·larà a la llibertat d’expressió per justificar l’amnèsia d’aquest mitjà. Jo també m’oblido de coses, a voltes. Llàstima que un servidor no tingui una rotativa i paper per a exercir les llacunes selectives amb tant de ressó.

III. The real thing

La propaganda imperial espanyola contra Veneçuela seria inútil o molt menys efectiva si no tinguès a la base el prejudici racista i la sensació de superioritat d’espanyolets i catalanets respecte al “sudaca”. Si fan una llei d’educació la farán malament, perquè “aquest països són com són”, “corruptes”, “endarrerits”. Caldria que abans de treure la bilis veièssim com estem aqui mateix sobre aquest assumpte. I respecte a la “broma” del company de feina que comentava al principi, no estaria malament superar la memòria de peix i recordar el tancament d’Egin i d’Egunkaria abans de donar lliçons de llibertats fonamentals.

Un dia ens les pagareu totes juntes.

Vuestra moral burguesa padece de comillas.

[...] Pero éste no ha sido el único golpe contra la guerrilla, ya que hace pocos días dieron de baja a 10 guerrilleros que custodiaban a Briceño [...]

La negrita es de un servidor. Qué tiempos estos en que es necesario resaltar barbaridades como esta!

Com que no tinc la tele conectada a l’antena, havia perdut de vista aquest personatge, per a millor salut de la meva tensió. Malauradament, ara escriu a La Vanguardia, edició digital, massa al meu abast com per ignorarla.

En aquest article, Rahola reprén la campanya contra els treballadors públics que ja funciona a tot l’estat, endegada per El Mundo i altres Think Tanks de la dreta extrema. La resta de contingut de l’article és palla pseudomoralista.

El seu argument es copsa a simple vista:

La grollera metonímia de ficar al mateix sac a mestres, metges i administratius per una banda i assessors polítics per una altra. La intenció és mutar la raonable indignació del lector per l’opacitat dels sous dels càrrecs de confiança cap  a l’odi contra el treballador públic. S’assisteix per a tal fi dels vells prejudicis contra els funcionaris (vells i ara per ara, amb poca base, ja que hi ha pocs funcionaris que no siguin mileuristes, o no estiguin pressionats per la gestió empresarialitzant de centres educatius, de salut, empreses públiques, etc..).

Tanmateix hi ha, de fons, un artefacte ideològic que té un pes increíble a la premsa catalana. No es tracta dels grans arguments de la “ciència” econòmica (que si el mercat és un fet natural i neutre, que si el benefici acaba arribant a tots, etc..), insuficients a hores d’ara per mantenir el compromís de la gran massa amb el capitalisme que la margina. Es tracta d’un avortament ideologicomoral entorn a una idealització del petit o mitjà empresari. A El Periódico ja no es parla d’empresaris, sinò d’Emprenedors. Un mot convenientment tintat de valors positius, com ara la capacitat d’afrontar riscos, una certa paternalitat,  o la profunda connotació demiúrgica, segons la qual és l’empresari el que crea béns a partir de la mera matèria. Aquesta figura prácticament virtual se’ns vol imposar costi el que costi, a pesar de què el seu correlat real no existeix o té un caràcter molt menys bondadòs.

El llibre, El nuevo espíritu del capitalismo, L. Boltanski, È. Chiapello, ed. Akal, de contingut tant fecund com dens, examina en la seva primera part totes les ideologíes justificadores del capitalisme per etapes i models filosòfics, repetint l’exercici que Weber va dur a terme a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Tot i ser d’una abstracció estratosfèrica, n’hi ha prou amb donar una ullada a articles com el que encapçala aquest post per a confirmar com se’ns intenta vendre fundamentacions moralistes a aquest sistema absurd de mena.

Continuaré comentant aquest llibre a mida que el vagi llegint.